Tots hem anat assumint que cal aportar part dels nostres ingressos, de forma coactiva, per al sosteniment de l'Estat i dels seus "serveis". El que s'evidencia constantment és el creixement tumoral del que anomenem Administració Pública,és a dir, Estat. Tots els estats augmenten de tamany perquè és una forma d'augmentar el poder. A més lleis i més estructures organitzatives estatals, més necessitat de recursos. I els polítics que governen, molts d'ells sense haver xafat mai una empresa privada, ens diuen com hem de viure i quants diners hem d'amollar de les notres butxaques.
Una d'aquestes contribucions obligatòries, -l'Impost del Patrimoni-, és una de les confiscacions més incomprensibles que podem trobar. Aquest tribut sorgí l'any 1977 i la intenció era que fos aplicable exclusivament per a aquell any. Entenc que podríem qualificar-lo en origen com a provisional. Tanmateix, l'afany mossegador de l'Administració no té límits, i són ja 40 anys que porten afeblint les possessions dels espanyols.
Aquest impost, que alguns col.lectius escorats a l'esquerra diuen que és necessari i que cal incrementar la seva participaciño, té una perversa metodologia que conculca drets bàsics. Aquest impost, independentment de la seva base imposable, té un lligam certament pèrfid amb l'IRPF. La suma de les quotes dels dos tributs no pot superar el 60% de la renda. Per tant, independentment de la renda, sovint cal pagar quantitats faraòniques per a ingressos relativament reduïts. Aquest embolic fiscal permet que persones amb poca o molt poca renda tributin quantitats asfixiants.
Si considerem que els ciutadans hem de contribuir en la mesura que generem ingressos (riquesa), és il.lògic pensar que el fet de posseir un determinaa xifra de propietats, hagin o no generat guanys, té un gran cost fiscal. La majoria de països europoeus han retirat aquest impost per la seva injusta aplicació. Renda res té a veure amb patrimoni o riquesa. El que es pot gravar (discutible dins del liberalisme) és la renda perquè tributa en funció de l'obtenció de rendes, siguin del tipus que siguin. Però la imposició de tributar en funció de tenir unes propietats és totalment injust.
Aquest delme esperona als titulars de grans patrimonis a mirar -cada cop més sovint- a altres comunitats autònomes on no s'hi aplica, o més lluny, a Europa. Són temps atziacs per als propietaris. I quan parlem de propietaris no ens referim als grans empresaris, no. Pensem en ciutadans que tenen diversos immobles arrendats, molt sovint amb dificulstats de cobrament i liquideses minvades, El govern del PSOE ja ens ha informat de la gossada inspectora i del seu assedegat esperit recaptatori.
Quin és doncs la darrera finalitat d'aquest tribut? Quin és el seu objectiu ocult? Castigar la tinença de propietats. L'altre impost que contribueix a dessagnar al contribuent és l'Impost de Successions del que parlarem en un futur. Aquest darrer, una vegada aconseguida l'anèmia del contribuent, el de Successions és el traspàs de la propietat a l'Estat mitjançant tres generacions. Bastant obvi si tenim en compte que el tipus tributari mínim en herències de pares a fills és del 32% amb bases imposables de 800.000€. Deixarem per més endavant parlar de l'Impost de Successions i Donacions. Per avui ja hem vist que no és mai important per a l'Estat si un tribut és o no just o equitatiu sinó la seva contribució a l'espolició generalitzada.
Artur Nadal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada