Invitacio a l'acte que s'adjunta
Marti Virgili
Coordinador
Lliures Camp de TARRAGONA
Mobil
616502249
dissabte, 17 de novembre del 2018
diumenge, 21 d’octubre del 2018
dissabte, 20 d’octubre del 2018
CATALANISME O REVOLUCIÓ
Els darrers esdeveniments, demostren que no tenien ni projecte, ni estructures, ni reconeixements internacionals, tan sols un sentiment, que per molt lloable que sigui, és tan sols això, un anhel, que com molts en tenim i molt importants per a cadascun.
Però quan un està en un govern, no s'hi val, jugar amb els sentiments de la gent, perquè es crea una il·lusió que si no es materialitza, porta a la frustració, aquesta és la situació de molta gent, que es van creure, que anaven de debò, però com han reconegut era un "farol", això no és seriós, la frustració col·lectiva és molt perillosa, de sobte com a bolets, surten els salvapatries, és busca'n culpables, sempre el d'enfront mai reconèixer que els has enredat, llavors com a alternativa a la frustració, per mantenir viu el caliu, en lloc de reflexionar i veure la realitat, es fa com el Rugby un puntada endavant, embolica que fa fort, treure la gent al carrer no és tan difícil si apel·les als sentiments, però com ho fas per dir-los que no és possible ni a curt ni a mitjà termini la Ítaca promesa, no ho saben com, la alternativa de la puntada endavant i l'embolica que fa fort es anar pujant les intensitats de les mobilitzacions i no et queda cap més remei a dir,que es pot aconseguir el objectiu apretan cada cop més i mes, ja estan planificant l'ANC i Cia, la ocupació dels punts estratègics del pais, bé aixó tan sols té un nom, per molt que vulguis disfresar-ho, REVOLUCIÓ.
Jo no estic segur que tinguin ni la gent ni la força per fer-ho, però, mai se sap com pot acabar aquest embolic, davant de la situaciò ,des de la nostra humilitat amb tota la nostra fermesa des de LLIURES i ja altres partits com col·lectius, per sort cada dia més, proposem acabar amb la divisió del nostre estimat pais, fer front a ľ independentisme i a l'unionisme, amb el Catalanisme polític, el que ha dut a Catalunya a ser un referent tant a Europa com al món i que darrerament han enfonsat ľindependentisme i el centralisme, cal guanyar a les urnes per sortir de l'atzucac on estem, cal tornar al pacte, al possibilisme i integrar a tota la comunitat a tirar endavant, pensi com pensi, però,al deixar el supremacisme,la revenja, el odi i el menyspreu a qui no pensa com tu.
El catalanisme, és positiu, no és excloent, és integrador, és europeista, és reformista, col·laborador necessari de la regeneració i governança de l'Estat Espanyol, per tenir pes a les institucions tant de l'Estat com de la Unió Europea, volem una Catalunya reconeguda per la nostra cultura, per la nostra emprenedoria, per la nostra capacitat de innovació, en un marc de llibertat, on la propietat privada sigui sagrada on les administracions siguin eficients i no gegantines i enrevessades, on la persona sigui el més important, ajudant al qui no pot fer sol el camí de la vida, uns impostos tos justos i mesurats per donar els serveis imprescindibles i gestionats per professionals no per polítics, un pais on tothom que vingui a treballar sigui benvingut on la llibertat individual sigui la fita més important, aixó és el que volem pel nostre pais.
Martí Virgili
Coordinador Camp de Tarragona
Lliures CatalunyaSud
Els darrers esdeveniments, demostren que no tenien ni projecte, ni estructures, ni reconeixements internacionals, tan sols un sentiment, que per molt lloable que sigui, és tan sols això, un anhel, que com molts en tenim i molt importants per a cadascun.
Però quan un està en un govern, no s'hi val, jugar amb els sentiments de la gent, perquè es crea una il·lusió que si no es materialitza, porta a la frustració, aquesta és la situació de molta gent, que es van creure, que anaven de debò, però com han reconegut era un "farol", això no és seriós, la frustració col·lectiva és molt perillosa, de sobte com a bolets, surten els salvapatries, és busca'n culpables, sempre el d'enfront mai reconèixer que els has enredat, llavors com a alternativa a la frustració, per mantenir viu el caliu, en lloc de reflexionar i veure la realitat, es fa com el Rugby un puntada endavant, embolica que fa fort, treure la gent al carrer no és tan difícil si apel·les als sentiments, però com ho fas per dir-los que no és possible ni a curt ni a mitjà termini la Ítaca promesa, no ho saben com, la alternativa de la puntada endavant i l'embolica que fa fort es anar pujant les intensitats de les mobilitzacions i no et queda cap més remei a dir,que es pot aconseguir el objectiu apretan cada cop més i mes, ja estan planificant l'ANC i Cia, la ocupació dels punts estratègics del pais, bé aixó tan sols té un nom, per molt que vulguis disfresar-ho, REVOLUCIÓ.
Jo no estic segur que tinguin ni la gent ni la força per fer-ho, però, mai se sap com pot acabar aquest embolic, davant de la situaciò ,des de la nostra humilitat amb tota la nostra fermesa des de LLIURES i ja altres partits com col·lectius, per sort cada dia més, proposem acabar amb la divisió del nostre estimat pais, fer front a ľ independentisme i a l'unionisme, amb el Catalanisme polític, el que ha dut a Catalunya a ser un referent tant a Europa com al món i que darrerament han enfonsat ľindependentisme i el centralisme, cal guanyar a les urnes per sortir de l'atzucac on estem, cal tornar al pacte, al possibilisme i integrar a tota la comunitat a tirar endavant, pensi com pensi, però,al deixar el supremacisme,la revenja, el odi i el menyspreu a qui no pensa com tu.
El catalanisme, és positiu, no és excloent, és integrador, és europeista, és reformista, col·laborador necessari de la regeneració i governança de l'Estat Espanyol, per tenir pes a les institucions tant de l'Estat com de la Unió Europea, volem una Catalunya reconeguda per la nostra cultura, per la nostra emprenedoria, per la nostra capacitat de innovació, en un marc de llibertat, on la propietat privada sigui sagrada on les administracions siguin eficients i no gegantines i enrevessades, on la persona sigui el més important, ajudant al qui no pot fer sol el camí de la vida, uns impostos tos justos i mesurats per donar els serveis imprescindibles i gestionats per professionals no per polítics, un pais on tothom que vingui a treballar sigui benvingut on la llibertat individual sigui la fita més important, aixó és el que volem pel nostre pais.
Martí Virgili
Coordinador Camp de Tarragona
Lliures CatalunyaSud
divendres, 17 d’agost del 2018
Alcohol i llibertat
Introducció
No sabem gaire bé què és la llibertat, entre d'altres coses perquè no coneixem com funciona el nostre cervell.
Des del Renaixement fins a la Il·lustració, la filosofia europea oscil·là entre l'empirisme britànic i el racionalisme continental; tanmateix, ambdues formes de pensament tenien en comú la distinció més o menys clara i nítida entre l'individu i el món exterior. Hi ha un jo definit, que aprèn i coneix bé sigui inferint a partir d'estímuls sensorials, bé sigui a partir de deduccions lògiques; i un món extern a la consciència. Adonar-se del propi pensament (cogito ergo sum, de Descartes) és el que genera aquesta separació entre els dos mons. D'aquesta esberla naix la idea de llibertat: és aquest jo qui decideix, en tant que els humans tenim el control del propi pensament i de les nostres accions. Sense estendre'ns més en aquest sentit, podem dir que el liberalisme està confegit amb peces d'aquest període.
Aquesta idea de la llibertat, tanmateix, es posa en dubte. Ja no només per part del marxisme, que considera que les condicions materials condicionen molt les decisions de les persones, reduint així la qüestió de la llibertat a una qüestió d'oportunitats. El concepte de llibertat ha rebut andanades més fortes. Heidegger encunyà el concepte de dasein: una existència de l'individu, però no pas separada del món, sinó fortament imbricada amb l'entorn i canviant amb el temps, amb una voluntat dubtosa. La psicoanàlisi, l'existencialisme, una part del feminisme, també han posat en dubte el concepte de llibertat: els traumes de la infància, el nostre gènere, les condicions materials... condicionen les nostres accions fins al punt de deixar les nostres tries com a anecdòtiques. Cap d'aquestes ideologies ha esdevingut hegemònica. Si més no, han fet la guitza a l'humanisme liberal durant el segle XX, i han aconseguit matisar-ne algunes expectatives.
L'amenaça més gran a la idea de la llibertat individual prove probablement de la ciència. A mida que avança el coneixement sobre el cervell, l'ortodòxia científica tendeix a considerar la consciència com un fenomen cerebral, fins a cert punt determinista, i manipulable sota determinats estímuls electromagnètics, químics... Així, si la nostra voluntat es reduís a un determinada configuració de patrons neuronals, el control d'aquests circuits podria portar a manipular les llibertats. Tot això no vol dir necessàriament que no quedi gens de lloc per al lliure albir, però el raconet se'ns està fent petit. Podríem redefinir la llibertat d'una manera menys ambiciosa: podríem dir que el ser humà vol actuar d'una manera: li passa pel cap un desig. Quan pot fer allò que vol, sol sentir una sensació plaent, i aquesta satisfacció és important, fa sentir bé les persones i és quelcom que hem de valorar.
La manipulació cerebral
La idea que si el nostre cervell es manipula deixem de ser lliures no ens ve del tot de nou: ja fa anys que s'han prohibit les drogues, la publicitat subliminal, algunes sectes... En general, quan ens costa entendre les tries d'alguns individus, solem qüestionar la llibertat amb què les han fetes. D'un assassí en sèrie tendim a pensar (i sol ser cert!) que té un problema psiquiàtric. Quan un terrorista islamista perpetra un atemptat, és fàcil trobar molta gent (i molts liberals) cercant l'explicació no en la llibertat de l'individu sinó en una mena de mal col·lectiu que brolla de tal o de tal altre versicle de l'Alcorà. En definitiva, precisament perquè la llibertat ja no és la immensitat còsmica de la Il·lustració sinó que s'està reduint a unes quantes possibilitats manipulables del nostre cervell, precisament perquè és fràgil i petita, cal defensar-la més.
Feta aquesta reflexió, seria interessant abordar el tema de l'alcohol, sobretot en aquells casos en els quals el seu consum està esperonat per la pròpia administració.
Consum d'alcohol
Entre agost i setembre se celebren les festes majors de Barcelona i de Tarragona, les principals àrees metropolitanes del país. En tots dos casos i sobretot al segon, la festa major consisteix en consumir begudes alcohòliques en diferents establiments, que despleguen terrassa i barra a l'espai públic, i els clients s'enduen les begudes. Les conseqüències d'aquest consum d'alcohol són molt diverses: les més innocents són les vomitades al carrer, l'enrenou de la gent engatada o els orins. D'altres de més tràgiques són les baralles, l'assetjament sexual o els accidents de trànsit.
L'alcohol ja està regulat en moltes situacions: hi ha controls d'alcoholèmia a les carreteres, no es pot vendre a partir de certa hora... però quan arriba la qüestió de la festa major, la nit, la disbauxa, hi ha com una mena de parèntesi en el qual tot val. I la festa major no és un dia: a Tarragona hi ha deu dies de Sant Magí i deu dies de Santa Tecla, quasi tres setmanes, per bé no tots els dies són intensos. En qualsevol cas, és obvi que la tautologia d'un dia és un dia ens aboca a que després ve cap d'any, Carnestoltes, Sant Joan, el dia que el Nàstic s'ha salvat, el dia que el Barça guanya la lliga, i qui viu devora una discoteca, cada dissabte.
Aquesta qüestió és important perquè no s'arrenglera amb els esquemes clàssics de dreta i esquerra. Permetre el consum d'alcohol al carrer durant la festa, deixar que la gent compri beguda i se l'endugui, que els locals obrin fins tard, es podria veure com una mesura de dreta. ¿Qui és l'Estat per dir-me a mi què puc vendre i quan? Si la gent compra és perquè vol! Tanmateix, mostrar més mà dura amb la disbauxa també és un argument que podria ser de la dreta: volem respectar l'ordre públic, i en realitat aquesta llibertat de mercat de la gresca no és tal: el valor afegit que obté l'empresari és a costa d'una disminució de la qualitat dels habitatges de l'entorn. Així, una discoteca o un bar ple de terrasses fa dormir pitjor als residents i fa perdre valor als propietaris dels pisos de la zona, que s'alcen al matí amb vòmits al portal. Així mateix, l'esquerra podria donar per bona la festa amb l'excusa que és una tradició popular, un bé del poble, i sol fer-ho en alguns casos. Tanmateix, un argumentari socialista tindria molt clar que darrere la gresca hi ha uns empresaris obtenint una plusvàlua mentre els treballadors que s'alcen el dia següent no poden dormir. Val a dir que un argumentari feminista també apuntaria en la direcció de regular l'alcohol atesa la relació que té amb l'assetjament sexual.
Hom podria dir que caldria multar només aquelles persones que la facin grossa, i deixar en pau la resta. Això és llençar pilotes fora: si tenim quaranta persones fent gresca al carrer, no sempre tenim mecanismes per a determinar qui d'aquelles persones està excedint els decibels legals. És més, sovint el fet que hi hagi molta gent, encara que no cridin molt, fa amplificar el so. Un manual d'economia diria que són free riders de l'espai públic. Qüestions com una vomitada també són dubtoses enmig d'un sarau alcohòlic. És obvi que una persona no desitja vomitar, és conseqüència de trobar-se malament. A quasi ningú se li acudiria multar una senyora embarassada que ha vomitat al carrer, per exemple, o una persona gran que s'orina a sobre al carrer o en un bus perquè no ha arribat a temps a casa. Són casos en què hi ha altres persones que pateixen una incomoditat clara, però els causants no els considerem culpables, la seva responsabilitat minva. Però quan hom vomita per haver begut molt? L'alcohol fa perdre la consciència fins i tot sobre la quantitat que bevem: així, animats pel moment, la gent fa un altre combinat, una altra cervesa, un altre xarrup... que acaben malament. Una cosa més controlable però comparable és orinar al carrer. Certament, hom dirà que existeixen multes contra qui orina al carrer. Però la multa ha de ser un incentiu per qui, emprant la seva llibertat, decideixi que no ho ha de fer. Aquest raonament ha de ser poderós perquè la gent desisteixi de fer-ho i la mesura sigui eficient. Si el raonament es dilueix en alcohol, què hem de fer? Posar un policia a cada cantonada?
Un afer més delicat és l'assetjament sexual. En circumstàncies de consum d'alcohol, els casos d'assetjament sexual augmenten. Existeixen nombrosos protocols d'actuació i lleis que persegueixen tals actuacions. Però qui pateix l'assetjament sexual ja veu minvada la pròpia llibertat (poder anar pel carrer, ballar, relacionar-se amb altra gent... amb tranquil·litat) i la causa és la d'algú que es mou per uns impulsos adulterats per una substància. Això no li lleva responsabilitat perquè se sap d'antuvi quines conseqüències té el consum d'alcohol, però posa un qüestió damunt la taula. Som lliures de deixar de ser lliures? Algú podria dir que sí. Però, què passa quan la gent de ser lliure per culpa de les nostres accions durant l'estona que hem desconnectat? Les conseqüències d'això no s'han de banalitzar. Algunes són molt molestes, com les vomitades, el xivarri al carrer, la brutícia. Però si passem a qüestions com l'assetjament sexual, baralles, accidents... és obvi que cal prendre-les seriosament.
Evidentment no es tracta de prohibir l'alcohol, primer perquè això ja s'ha fet amb resultats catastròfics, segon perquè el sentit comú sembla indicar que els canvis han de ser suaus, per donar estabilitat i confiança en les institucions: un canvi radical és desaconsellable i impossible. Però potser sí que, en un plantejament municipalista, seria trencador oferir una política on no s'incentivés l'alcohol i es decidís aplicar la llei amb més eficàcia. És que a Tarragona fins i tot hi ha una beguda oficial de la festa, amb el got oficial per a beure-la! Això no és fàcil: d'una banda, hi ha una devoció pagana per a la festa major, i els acòlits en segueixen tota la litúrgia: seguicis, balls, concerts... sempre regats amb la canya a un euro. D'altra banda, molts empresaris fan bastants diners amb aquestes vendes, i a curt termini limitar la festa els farà guanyar menys.
Val la pena fer polítiques de restringir l'alcohol? Això és la qüestió que s'hauria de debatre. Però és un debat que està bastant orfe, i on el concepte de llibertat també hi té alguna cosa a veure.
Marc Nadal
dijous, 16 d’agost del 2018
Els papers de ľAuca
El President Torra apel·la a ľesperit del 1714 als seus seguidors, sens dubte no ha triat un bon exemple, fem memòria, no era una guerra contra Catalunya, sinó per la successió al tron ďEspaña, els Borbons contra els cÀustries, però ja se n'ha parlat i escrit molt del tema.
Ara si fem un exercici imaginació, podríem intentar adjudicar un paper en Laura, qui seria ara en Rafael de Casanoves? El que va fugir corrents vestit de frare a casa seva a Molins de Rei, advocat un dels tres Generals de la Generalitat, va morir al seu llit ja amb més de 80 anys al servei de qui, doncs de Felip V ,si ,el que va assetjar Barcelona, el que va dictar el Decret de Nova Planta, que per cert, eliminava els privilegis feudals i autoritzava a Catalunya a obrir el comerç amb Amèrica fins llavors vedat, jo sincerament no trobo més adequat per ser Casanoves que en Puigdemont, ja veureu com acaba.
L'almirall Vilaroel, que va marxar corrents en veure la desfeta, era un altre dels tres Generals de la Generalitat, va acabar servint a Felip V a Galícia, no s'en parla massa, tan sols els taxis quan demanes que et duguin al carrer del seu nom, però quants coneixen perquè aquest carrer té aquest nom? Ho deixo aquí, però crec que al President Torra, li esca el paper, tal vegada li posin el nom ďun carrer o plaça, però no li albiro cap lloc destacat en el memorial de ľAuca catalana.
Ens falta el tercer el del braç militar el General Moragues, a l'igual que ľalmirall Vilaroel, pocs el recorden, va ser i mai més ben dit el cap de turc o ľasa dels cops com vulgueu, fidel a la causa com a bon professional va aguantar fins al final, veient al seu Rei fugir cap a , els anglesos marxant com a rates i els seus companys de directori, fugint després de cremar tots els documents que els comprometien, va ser executat i el seu cap en una gàbia penjat a les portes de la muralla de Barcelona, que Deu m'escolti i no vull pas que acabi així, però qui te tots els números per ocupar aquest personatge és sense cap dubte en Junqueras, és molt fastigós com ara el tracten qui sense cap escrúpol el van deixar tirat, com sempre la vida són com uns cavallets dona tombs i torna al born.
Marti Virgili.LLIURES SENIORS CatalunyaSud.
Ara si fem un exercici imaginació, podríem intentar adjudicar un paper en Laura, qui seria ara en Rafael de Casanoves? El que va fugir corrents vestit de frare a casa seva a Molins de Rei, advocat un dels tres Generals de la Generalitat, va morir al seu llit ja amb més de 80 anys al servei de qui, doncs de Felip V ,si ,el que va assetjar Barcelona, el que va dictar el Decret de Nova Planta, que per cert, eliminava els privilegis feudals i autoritzava a Catalunya a obrir el comerç amb Amèrica fins llavors vedat, jo sincerament no trobo més adequat per ser Casanoves que en Puigdemont, ja veureu com acaba.
L'almirall Vilaroel, que va marxar corrents en veure la desfeta, era un altre dels tres Generals de la Generalitat, va acabar servint a Felip V a Galícia, no s'en parla massa, tan sols els taxis quan demanes que et duguin al carrer del seu nom, però quants coneixen perquè aquest carrer té aquest nom? Ho deixo aquí, però crec que al President Torra, li esca el paper, tal vegada li posin el nom ďun carrer o plaça, però no li albiro cap lloc destacat en el memorial de ľAuca catalana.
Ens falta el tercer el del braç militar el General Moragues, a l'igual que ľalmirall Vilaroel, pocs el recorden, va ser i mai més ben dit el cap de turc o ľasa dels cops com vulgueu, fidel a la causa com a bon professional va aguantar fins al final, veient al seu Rei fugir cap a , els anglesos marxant com a rates i els seus companys de directori, fugint després de cremar tots els documents que els comprometien, va ser executat i el seu cap en una gàbia penjat a les portes de la muralla de Barcelona, que Deu m'escolti i no vull pas que acabi així, però qui te tots els números per ocupar aquest personatge és sense cap dubte en Junqueras, és molt fastigós com ara el tracten qui sense cap escrúpol el van deixar tirat, com sempre la vida són com uns cavallets dona tombs i torna al born.
Marti Virgili.LLIURES SENIORS CatalunyaSud.
diumenge, 5 d’agost del 2018
SENIORS LLIURES , SOM GRANS , NO VELLS.
Aquesta es la gran veritat, un es gran pero mai vell, tan sols les coses materials son velles, ser gran a la nostra societat no es facil, instal.lada en el primer mon,que está mes per l'immediatesa i el dia a dia, es molt important el reconeixer d' on vens per saber on vas.
Ara hem dona l' impresiò que lo progressista, es no tenir en compte la feina feta, no mirar mai enrera, en el ADN de LLIURES a mes del liberalisme o sigui la llibertat individual, hem incorporat l' HUMANISME, no podem deixar a la cuneta qui no pugui seguir.
La nostra proposta va dirigida a aquesta legiò de gent que dia a dia s' incorpora al mon del pensionista i jubilat , la tendencia dels nostres gobernants es fer magatzems de jubilats o sigui Casals, Llars i altres invents, perque anem a jugar al domio o la butifarra i ens apuntem a les sortides per 10€ tot el dia , esmorzar, dinar,i como no ball en linea, pero aixó si, escoltar al venedor de torn tres hores amb les seves ofertes de matalassos , paelles, robots o maquines miraculoses, a pagar en comodes plaços.
Cal trencar aquesta tendencia, poc a pos ens hem de dona conte, que el fet de tenir el bagatge de tota una vida de treball, ens dona tota una munió d' experiencies que cal que retornem a la societat, no podem quedar al marge de la gobernnança de les nostres institucions, siguin locals, nacionals o estatals, la nostra participació es indispensable.
Hem de construir una societat col.laborativa, desde la llibertat individual i el respecte per el pensament de cadasqun, ja hem accedit a les noves tecnologies, per tan estem tots conectats, el que facilita que ens organitzem, cal que contemplem experiencies que han sorgit en altres llocs com el moviment dels Silver Foxes als Estats Units i altres com el Cohousing, les vivendes col.laboratibes o el potenciar els centres de dia, com alternativa a les residencies.
Avui la salut a fet un gran pas i a allargat i molt l' esperança de vida, cal que penseu que tots arrivareu a aquesta situació, per aixó cal fer una reflexió, als qui ja hi som ens cal organitzar-nos, hem de participar activament i fer sentir la nostra veu en tots els llocs, com mes siguem millor, l'indiferencia es una mala companyía, som reponsables del nostre destí, som responsables de donar a coneixer la nostra experiencia, podem i som ùtils a la societat i de retruc al nostre col.lectiu.
LIURES, obre les portes a tots aquells que estimem la llibertat, la propietat privada, el merit, la empreneduría, la lliure empresa, una administracio petita i eficaç, uns valors socials i humans, la nostra llibertat , la persona i no els territoris, banderes o ideologies totalitaries o els mesies salvadors, siguin del signe que siguin, podem ser l' eina per fer possible aquest canvi, tan sols depen de nosaltres, el referent pot ser el catalanisme, fugint de quimeres i somniatruites mesianics, que ens están duent pel predregar, el seny i la rauxa cuan toca, defensant la nostra llengua i la nostra cultura, sense cap menypreu cap a cap altre.
Companys, alcem la nostra veu, participem, col.laborem, no ens quedem a casa, organitzem-nos, LLIURES, us obre les portes.
Marti Virgili
LIURES SENIORS CatalunyaSud.
divendres, 3 d’agost del 2018
Impost de Patrimoni
Tots hem anat assumint que cal aportar part dels nostres ingressos, de forma coactiva, per al sosteniment de l'Estat i dels seus "serveis". El que s'evidencia constantment és el creixement tumoral del que anomenem Administració Pública,és a dir, Estat. Tots els estats augmenten de tamany perquè és una forma d'augmentar el poder. A més lleis i més estructures organitzatives estatals, més necessitat de recursos. I els polítics que governen, molts d'ells sense haver xafat mai una empresa privada, ens diuen com hem de viure i quants diners hem d'amollar de les notres butxaques.
Una d'aquestes contribucions obligatòries, -l'Impost del Patrimoni-, és una de les confiscacions més incomprensibles que podem trobar. Aquest tribut sorgí l'any 1977 i la intenció era que fos aplicable exclusivament per a aquell any. Entenc que podríem qualificar-lo en origen com a provisional. Tanmateix, l'afany mossegador de l'Administració no té límits, i són ja 40 anys que porten afeblint les possessions dels espanyols.
Aquest impost, que alguns col.lectius escorats a l'esquerra diuen que és necessari i que cal incrementar la seva participaciño, té una perversa metodologia que conculca drets bàsics. Aquest impost, independentment de la seva base imposable, té un lligam certament pèrfid amb l'IRPF. La suma de les quotes dels dos tributs no pot superar el 60% de la renda. Per tant, independentment de la renda, sovint cal pagar quantitats faraòniques per a ingressos relativament reduïts. Aquest embolic fiscal permet que persones amb poca o molt poca renda tributin quantitats asfixiants.
Si considerem que els ciutadans hem de contribuir en la mesura que generem ingressos (riquesa), és il.lògic pensar que el fet de posseir un determinaa xifra de propietats, hagin o no generat guanys, té un gran cost fiscal. La majoria de països europoeus han retirat aquest impost per la seva injusta aplicació. Renda res té a veure amb patrimoni o riquesa. El que es pot gravar (discutible dins del liberalisme) és la renda perquè tributa en funció de l'obtenció de rendes, siguin del tipus que siguin. Però la imposició de tributar en funció de tenir unes propietats és totalment injust.
Aquest delme esperona als titulars de grans patrimonis a mirar -cada cop més sovint- a altres comunitats autònomes on no s'hi aplica, o més lluny, a Europa. Són temps atziacs per als propietaris. I quan parlem de propietaris no ens referim als grans empresaris, no. Pensem en ciutadans que tenen diversos immobles arrendats, molt sovint amb dificulstats de cobrament i liquideses minvades, El govern del PSOE ja ens ha informat de la gossada inspectora i del seu assedegat esperit recaptatori.
Quin és doncs la darrera finalitat d'aquest tribut? Quin és el seu objectiu ocult? Castigar la tinença de propietats. L'altre impost que contribueix a dessagnar al contribuent és l'Impost de Successions del que parlarem en un futur. Aquest darrer, una vegada aconseguida l'anèmia del contribuent, el de Successions és el traspàs de la propietat a l'Estat mitjançant tres generacions. Bastant obvi si tenim en compte que el tipus tributari mínim en herències de pares a fills és del 32% amb bases imposables de 800.000€. Deixarem per més endavant parlar de l'Impost de Successions i Donacions. Per avui ja hem vist que no és mai important per a l'Estat si un tribut és o no just o equitatiu sinó la seva contribució a l'espolició generalitzada.
Artur Nadal
Una d'aquestes contribucions obligatòries, -l'Impost del Patrimoni-, és una de les confiscacions més incomprensibles que podem trobar. Aquest tribut sorgí l'any 1977 i la intenció era que fos aplicable exclusivament per a aquell any. Entenc que podríem qualificar-lo en origen com a provisional. Tanmateix, l'afany mossegador de l'Administració no té límits, i són ja 40 anys que porten afeblint les possessions dels espanyols.
Aquest impost, que alguns col.lectius escorats a l'esquerra diuen que és necessari i que cal incrementar la seva participaciño, té una perversa metodologia que conculca drets bàsics. Aquest impost, independentment de la seva base imposable, té un lligam certament pèrfid amb l'IRPF. La suma de les quotes dels dos tributs no pot superar el 60% de la renda. Per tant, independentment de la renda, sovint cal pagar quantitats faraòniques per a ingressos relativament reduïts. Aquest embolic fiscal permet que persones amb poca o molt poca renda tributin quantitats asfixiants.
Si considerem que els ciutadans hem de contribuir en la mesura que generem ingressos (riquesa), és il.lògic pensar que el fet de posseir un determinaa xifra de propietats, hagin o no generat guanys, té un gran cost fiscal. La majoria de països europoeus han retirat aquest impost per la seva injusta aplicació. Renda res té a veure amb patrimoni o riquesa. El que es pot gravar (discutible dins del liberalisme) és la renda perquè tributa en funció de l'obtenció de rendes, siguin del tipus que siguin. Però la imposició de tributar en funció de tenir unes propietats és totalment injust.
Aquest delme esperona als titulars de grans patrimonis a mirar -cada cop més sovint- a altres comunitats autònomes on no s'hi aplica, o més lluny, a Europa. Són temps atziacs per als propietaris. I quan parlem de propietaris no ens referim als grans empresaris, no. Pensem en ciutadans que tenen diversos immobles arrendats, molt sovint amb dificulstats de cobrament i liquideses minvades, El govern del PSOE ja ens ha informat de la gossada inspectora i del seu assedegat esperit recaptatori.
Quin és doncs la darrera finalitat d'aquest tribut? Quin és el seu objectiu ocult? Castigar la tinença de propietats. L'altre impost que contribueix a dessagnar al contribuent és l'Impost de Successions del que parlarem en un futur. Aquest darrer, una vegada aconseguida l'anèmia del contribuent, el de Successions és el traspàs de la propietat a l'Estat mitjançant tres generacions. Bastant obvi si tenim en compte que el tipus tributari mínim en herències de pares a fills és del 32% amb bases imposables de 800.000€. Deixarem per més endavant parlar de l'Impost de Successions i Donacions. Per avui ja hem vist que no és mai important per a l'Estat si un tribut és o no just o equitatiu sinó la seva contribució a l'espolició generalitzada.
Artur Nadal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)