Alcohol i llibertat

Introducció

No sabem gaire bé què és la llibertat, entre d'altres coses perquè no coneixem com funciona el nostre cervell.

Des del Renaixement fins a la Il·lustració, la filosofia europea oscil·là entre l'empirisme britànic i el racionalisme continental; tanmateix, ambdues formes de pensament tenien en comú la distinció més o menys clara i nítida entre l'individu i el món exterior. Hi ha un jo definit, que aprèn i coneix bé sigui inferint a partir d'estímuls sensorials, bé sigui a partir de deduccions lògiques; i un món extern a la consciència. Adonar-se del propi pensament (cogito ergo sum, de Descartes) és el que genera aquesta separació entre els dos mons. D'aquesta esberla naix la idea de llibertat: és aquest jo qui decideix, en tant que els humans tenim el control del propi pensament i de les nostres accions. Sense estendre'ns més en aquest sentit, podem dir que el liberalisme està confegit amb peces d'aquest període.

Aquesta idea de la llibertat, tanmateix, es posa en dubte. Ja no només per part del marxisme, que considera que les condicions materials condicionen molt les decisions de les persones, reduint així la qüestió de la llibertat a una qüestió d'oportunitats. El concepte de llibertat ha rebut andanades més fortes. Heidegger encunyà el concepte de dasein: una existència de l'individu, però no pas separada del món, sinó fortament imbricada amb l'entorn i canviant amb el temps, amb una voluntat dubtosa. La psicoanàlisi, l'existencialisme, una part del feminisme, també han posat en dubte el concepte de llibertat: els traumes de la infància, el nostre gènere, les condicions materials... condicionen les nostres accions fins al punt de deixar les nostres tries com a anecdòtiques. Cap d'aquestes ideologies ha esdevingut hegemònica. Si més no, han fet la guitza a l'humanisme liberal durant el segle XX, i han aconseguit matisar-ne algunes expectatives.

L'amenaça més gran a la idea de la llibertat individual prove probablement de la ciència. A mida que avança el coneixement sobre el cervell, l'ortodòxia científica tendeix a considerar la consciència com un fenomen cerebral, fins a cert punt determinista, i manipulable sota determinats estímuls electromagnètics, químics...  Així, si la nostra voluntat es reduís a un determinada configuració de patrons neuronals, el control d'aquests circuits podria portar a manipular les llibertats. Tot això no vol dir necessàriament que no quedi gens de lloc per al lliure albir, però el raconet se'ns està fent petit. Podríem redefinir la llibertat d'una manera menys ambiciosa: podríem dir que el ser humà vol actuar d'una manera: li passa pel cap un desig. Quan pot fer allò que vol, sol sentir una sensació plaent, i aquesta satisfacció és important, fa sentir bé les persones i és quelcom que hem de valorar.

La manipulació cerebral

La idea que si el nostre cervell es manipula deixem de ser lliures no ens ve del tot de nou: ja fa anys que s'han prohibit les drogues, la publicitat subliminal, algunes sectes... En general, quan ens costa entendre les tries d'alguns individus, solem qüestionar la llibertat amb què les han fetes. D'un assassí en sèrie tendim a pensar (i sol ser cert!) que té un problema psiquiàtric. Quan un terrorista islamista perpetra un atemptat, és fàcil trobar molta gent (i molts liberals) cercant l'explicació no en la llibertat de l'individu sinó en una mena de mal col·lectiu que brolla de tal o de tal altre versicle de l'Alcorà. En definitiva, precisament perquè la llibertat ja no és la immensitat còsmica de la Il·lustració sinó que s'està reduint a unes quantes possibilitats manipulables del nostre cervell, precisament perquè és fràgil i petita, cal defensar-la més.

Feta aquesta reflexió, seria interessant abordar el tema de l'alcohol, sobretot en aquells casos en els quals el seu consum està esperonat per la pròpia administració.

Consum d'alcohol

Entre agost i setembre se celebren les festes majors de Barcelona i de Tarragona, les principals àrees metropolitanes del país. En tots dos casos i sobretot al segon, la festa major consisteix en consumir begudes alcohòliques en diferents establiments, que despleguen terrassa i barra a l'espai públic, i els clients s'enduen les begudes. Les conseqüències d'aquest consum d'alcohol són molt diverses: les més innocents són les vomitades al carrer, l'enrenou de la gent engatada o els orins. D'altres de més tràgiques són les baralles, l'assetjament sexual o els accidents de trànsit.

L'alcohol ja està regulat en moltes situacions: hi ha controls d'alcoholèmia a les carreteres, no es pot vendre a partir de certa hora... però quan arriba la qüestió de la festa major, la nit, la disbauxa, hi ha com una mena de parèntesi en el qual tot val. I la festa major no és un dia: a Tarragona hi ha deu dies de Sant Magí i deu dies de Santa Tecla, quasi tres setmanes, per bé no tots els dies són intensos. En qualsevol cas, és obvi que la tautologia d'un dia és un dia ens aboca a que després ve cap d'any, Carnestoltes, Sant Joan, el dia que el Nàstic s'ha salvat, el dia que el Barça guanya la lliga, i qui viu devora una discoteca, cada dissabte.

Aquesta qüestió és important perquè no s'arrenglera amb els esquemes clàssics de dreta i esquerra. Permetre el consum d'alcohol al carrer durant la festa, deixar que la gent compri beguda i se l'endugui, que els locals obrin fins tard, es podria veure com una mesura de dreta. ¿Qui és l'Estat per dir-me a mi què puc vendre i quan? Si la gent compra és perquè vol! Tanmateix, mostrar més mà dura amb la disbauxa també és un argument que podria ser de la dreta: volem respectar l'ordre públic, i en realitat aquesta llibertat de mercat de la gresca no és tal: el valor afegit que obté l'empresari és a costa d'una disminució de la qualitat dels habitatges de l'entorn. Així, una discoteca o un bar ple de terrasses fa dormir pitjor als residents i fa perdre valor als propietaris dels pisos de la zona, que s'alcen al matí amb vòmits al portal. Així mateix, l'esquerra podria donar per bona la festa amb l'excusa que és una tradició popular, un bé del poble, i sol fer-ho en alguns casos. Tanmateix, un argumentari socialista tindria molt clar que darrere la gresca hi ha uns empresaris obtenint una plusvàlua mentre els treballadors que s'alcen el dia següent no poden dormir. Val a dir que un argumentari feminista també apuntaria en la direcció de regular l'alcohol atesa la relació que té amb l'assetjament sexual.

Hom podria dir que caldria multar només aquelles persones que la facin grossa, i deixar en pau la resta. Això és llençar pilotes fora: si tenim quaranta persones fent gresca al carrer, no sempre tenim mecanismes per a determinar qui d'aquelles persones està excedint els decibels legals. És més, sovint el fet que hi hagi molta gent, encara que no cridin molt, fa amplificar el so. Un manual d'economia diria que són free riders de l'espai públic. Qüestions com una vomitada també són dubtoses enmig d'un sarau alcohòlic. És obvi que una persona no desitja vomitar, és conseqüència de trobar-se malament. A quasi ningú se li acudiria multar una senyora embarassada que ha vomitat al carrer, per exemple, o una persona gran que s'orina a sobre al carrer o en un bus perquè no ha arribat a temps a casa. Són casos en què hi ha altres persones que pateixen una incomoditat clara, però els causants no els considerem culpables, la seva responsabilitat minva. Però quan hom vomita per haver begut molt? L'alcohol fa perdre la consciència fins i tot sobre la quantitat que bevem: així, animats pel moment, la gent fa un altre combinat, una altra cervesa, un altre xarrup... que acaben malament. Una cosa més controlable però comparable és orinar al carrer. Certament, hom dirà que existeixen multes contra qui orina al carrer. Però la multa ha de ser un incentiu per qui, emprant la seva llibertat, decideixi que no ho ha de fer. Aquest raonament ha de ser poderós perquè la gent desisteixi de fer-ho i la mesura sigui eficient. Si el raonament es dilueix en alcohol, què hem de fer? Posar un policia a cada cantonada?

Un afer més delicat és l'assetjament sexual. En circumstàncies de consum d'alcohol, els casos d'assetjament sexual augmenten. Existeixen nombrosos protocols d'actuació i lleis que persegueixen tals actuacions. Però qui pateix l'assetjament sexual ja veu minvada la pròpia llibertat (poder anar pel carrer, ballar, relacionar-se amb altra gent... amb tranquil·litat) i la causa és la d'algú que es mou per uns impulsos adulterats per una substància. Això no li lleva responsabilitat perquè se sap d'antuvi quines conseqüències té el consum d'alcohol, però posa un qüestió damunt la taula. Som lliures de deixar de ser lliures? Algú podria dir que sí. Però, què passa quan la gent de ser lliure  per culpa de les nostres accions durant l'estona que hem desconnectat? Les conseqüències d'això no s'han de banalitzar. Algunes són molt molestes, com les vomitades, el xivarri al carrer, la brutícia. Però si passem a qüestions com l'assetjament sexual, baralles, accidents... és obvi que cal prendre-les seriosament.

Evidentment no es tracta de prohibir l'alcohol, primer perquè això ja s'ha fet amb resultats catastròfics, segon perquè el sentit comú sembla indicar que els canvis han de ser suaus, per donar estabilitat i confiança en les institucions: un canvi radical és desaconsellable i impossible. Però potser sí que, en un plantejament municipalista, seria trencador oferir una política on no s'incentivés l'alcohol i es decidís aplicar la llei amb més eficàcia. És que a Tarragona fins i tot hi ha una beguda oficial de la festa, amb el got oficial per a beure-la! Això no és fàcil: d'una banda, hi ha una devoció pagana per a la festa major, i els acòlits en segueixen tota la litúrgia: seguicis, balls, concerts... sempre regats amb la canya a un euro. D'altra banda, molts empresaris fan bastants diners amb aquestes vendes, i a curt termini limitar la festa els farà guanyar menys.

Val la pena fer polítiques de restringir l'alcohol? Això és la qüestió que s'hauria de debatre. Però és un debat que està bastant orfe, i on el concepte de llibertat també hi té alguna cosa a veure.

Marc Nadal